La cobla és una agrupació instrumental de entre deu i tretze persones (normalment onze) que toquen bàsicament instruments de vent (flabiol, tible, tenora, trompeta, trombó i fiscorn) però també de percussió (tamborí) i de corda (contrabaix). Addicionalment s’hi poden afegir altres instruments de percusió o simfònics per a interpretar peces específiques.
La paraula cobla com a conjunt instrumental a Catalunya ja existia al segle XVI. Però no tenia cap formació específica ni evidentment els instruments actuals, que són tots originaris del segle XIX. La primera formació específica coneguda és l’anomenada cobla de tres quartants als segles XVIII i XIX, formada per instruments com la cornamusa, la xeremia o tarota i el flabiol amb tamborí, que ha quedat fins als nostres dies. Esporàdicament s’hi afegien instruments com el violí, el cornetí o el sacabutx (antecessor del trombó).

La cobla moderna
Cap al 1850 el conegut Pep Ventura va presentar el nou conjunt, molt semblant a l’actual, i que estava destinat a tocar en cafès, teatres o a l’aire lliure per amenitzar festes i vetllades amb tot tipus de música. La sardana era en principi una dansa local en l’àmbit empordanès, i era un dels tipus de peça que interpretava aquesta formació. La majoria de sardanes del segle XIX eren anònimes i de caire popular, i no va ser fins a finals del XIX que compositors com Antoni Agramont o Josep Serra van començar a donar a la sardana la seva forma actual. De fet les composicions del propi Pep Ventura no s’assemblaven gaire a les sardanes que podem sentir habitualment.
Les primeres cobles eren empordaneses o de la zona nord de Catalunya. Entre les primeres destaquen Els Lluïsos, Els Montgrins, La Principal de la Bisbal i les desaparegudes Antiga Pep, La Principal de Perelada o Els Rossinyolets. Ja caps als anys 20 varen aparèixer cobles a la zona de Barcelona, i una sèrie de grans compositors de l’anomenada ‘edat d’or’ de la sardana van fer que la cobla i la seva música fossin conegudes i admirades arreu. D’entre aquests compositors cal destacar Juli Garreta (1875-1925), Josep Serra (1874-1939), Enric Morera (1865-1942), Eduard Toldrà (1895-1962) o Vicenç Bou (1885-1962), entre d’altres. Després de la guerra es viu una segona etapa daurada on destaquen compositors com Agustí Borgunyó (1895-1967), Conrad Saló (1906-1981), Ricard Viladesau (1918-2005), Manel Saderra Puigferrer (1908-2002), Fèlix Martinez i Comin (1920-1999), Josep Maria Bernat (1925-1992) o Manel Oltra (1922), que juntament amb altres autors més populars han mantingut viu el món de la sardana i la cobla. Però per sobre de tots està Joaquim Serra i Corominas (1907-1957), gran mestre que va revolucionar la manera de composar i entendre la música per a cobla, i que d’alguna manera ha marcat a tots els compositors de la seva època i posteriors; també va ser el primer compositor que va escriure música simfònica específicament per a cobla, amb una obra mestra de joventut com són les “Impressions Camperoles” (1927).


Des de finals dels anys 80 del segle XX la sardana i la cobla viu en una etapa molt activa, on cal destacar la professionalització dels músics, l’esclat de les escoles de cobla que van generar noves formacions de molt bona qualitat, i també els intents de modernitzar la sardana tant en el vessant musical com en la seva dansa. Tot això ha generat que s’engeguin un munt de projectes que han gaudit de diferents nivells d’èxit de públic i/o continuïtat. D’entre aquests projectes cal destacar la Sardanova, les fusions amb grups de pop/rock, les sardanes de set tirades, els punts lliures, els ballables per a cobla, els compositors de nova fornada o els shows que ofereixen algunes formacions.

.