fotos contrabaixEl contrabaix és un instrument del grup dels cordòfons, el més greu dels de corda fregada i de la famíla dels violins i per tant el més voluminós. Avui en dia sol estar majoritàriament afinat en quartes i el seu nombre de cordes pot variar entre tres i cinc, essent el de quatre cordes metàl.liques el més extès a la majoria de formacions. A la cobla, en canvi, en té tres i són de tripa. Es pot tocar de peu o assegut en un tamboret, i es pot fer sonar amb els dits de la mà dreta (pizzicato) o amb l’arquet. Pel que fa a l’arc, encara ara se n’usen de dos tipus, l’anomenat alemany i el francès, que bàsicament es diferencien l’un de l’altre perquè el primer té una nou més ampla que el segon. La majoria de contrabaixistes de cobla toquen amb arc francès.

Els orígens del contrabaix els hem de buscar cap al 1400, quan les violes es van escampar per Europa i evolucionaren en dues grans famílies: les violes de braccio i les violes de gamba anomenades d’una o altra manera segons com es tocaven. El contrabaix té elements barrejats de totes dues famílies, fet que explica l’actual varietat de formes (de pera, de violí), nombre de cordes i afinacions (quartes, quintes).


No és però fins el segle XVIII que el contrabaix s’introdueix a l’orquestra per doblar l’octava més greu. En un principi aquests instruments servien per fer efectes (por, tormenta, etc.), principalment a les òperes. Així, durant un temps, els contrabaixos no tenien una partitura específica, sinó que havien de doblar el que feien els violoncels en alguns passatges. Tot i això va ser en aquest segle XVIII que hi va haver el primer “boom” de composició de concerts per contrabaix solista. 


Durant el segle XX el contrabaix s’incorpora a tot tipus de formacions i gèneres: jazz, salsa, rock, música moderna en general, música simfònica, música de cambra, música tradicional, ballables de tot tipus, etc. És també a principis del segle XX quan per primera vegada podem parlar de contrabaixistes catalans que crearen escola: Pere Valls (nascut a Sabadell el 1869) i un alumne seu, Josep Cervera (nascut a Perelada el 1883). En Cervera va participar a una de les primeres gravacions que coneixem de música de cobla, escriví un mètode per a contrabaix que ha restat inèdit i demostrà que el contrabaix, també a la cobla, podia tenir un paper solista. Aquesta, però, no és la seva funció principal, sinó que porta el ritme i, precisament per ser l’instrument més greu (una octava per sota del fiscorn, el segon més greu) fa de base harmònica a la formació. És per això que el contrabaix no para quasi mai.

.